Sintesis aprox.de la historia de Alberique hasta Jaime I

Contans que saps de la història del teu poble.
Dades, documentació, fotografies antigues...

Moderadors: Nuestra Señera, red, Pometa, Penó de la Conquesta

Sintesis aprox.de la historia de Alberique hasta Jaime I

EntradaAutor: Cid » dl. nov. 20, 2006 9:11 pm

Copiado según original de D.Valer Sanz Fabra.



SÍNTESI APROXIMATIVA A LA HISTÒRIA D'ALBERIC FINS A JAUME I

Per Valer Sanz Fabra

El terme actual d'Alberic s'ha configurat, ampliant·lo al llarg dels segles, amb les aportacions territorials dels nuclis de població, amb els seus corresponents territoris, d'Alcosser, Alàsquer, Benifaraig i La Foieta. A la totalitat d'este ampli espai ens referim en la present exposició.

Del poblament prehistòric d'estes terres es pot dir molt poc, doncs, a banda de les probabilitats que es poden deduir dels hàbitats coneguts de territoris confrontats al nostre, que ja estaven poblats en l'Epipaleolític (entre 10.000 i 8.000 anys enrere), el cert és que els testimonis humans més antics d'este indret, consisteixen en alguna troballa fortuïta de materials corresponents al període Neolític (fa uns 5.000 anys), encara que mai associats a un assentament de població. De la fase cultural posterior, l'Eneolític, no s'ha descobert cap romanalla.

El primer poblament conegut correspon a l'època següent, l'Edat del Bronze.

Es tracta d'un poblat, amb unes dimensions de 70 metres de llarg en direcció est-oest i 50 metres d'ample en direcció nord-sud, situat al cim de la muntanyeta coneguda com Corona del Rei on, fruit d'una minuciosa prospecció superficial, s'ha arreplegat ceràmica d'excel·lent qualitat grossera i fina; destacant una gran olla ovoide amb sis anses estriades i tres mamellons, típica de la cultura argàrica d'Almeria; a més s'ha trobat dents de corbella de sílex, dos grans de collar, molins de pedra i un fragment de punxó d'os, materials que corresponen al bronze final (1000-700 anys a. C.). En total s'han recuperat 1.500 fragments de ceràmica que es troben al Museu Municipal d'Alzira.

Des del segle V a. C. fins molt després de la conquista romana, es desenrotlla en les nostres terres la Cultura Ibera, ja en l'Edat del Ferro.

Els ibers crearen una civilització de primera magnitud: conegueren l'escriptura, realitzaren obres d'art major, introduïren en l'agricultura la llaura i el reg i acunyaren moneda. Cultivaren el blat, l'ordi, la vinya, l'olivera, les faves, les carxofes i el lli, coneguent també el magraner, la figuera, la palmera datilera, el lledoner, la carrasca, el noguer, l'avellaner i l'espart. D'esta gent, que habità llocs elevats de fàcil defensa, no tenim notícies arqueològiques rellevants del territori que tractem (gens estrany doncs és verge en estudis arqueològics). Pels textos clàssics grecs i romans sabem que este lloc, que perteneixia a la tribu Edetana amb capital en Edeta (Llíria), estava en el límit fronterer amb la tribu dels Contestats, amb capital en Saetabis (Xàtiva); ja que feia de frontera el Xúquer, al que, com ens assabenten el grecs Tucídides, Cratino (segle V a. C.) i Diodor (segle I a. C.) deien riu "Sicano". Alguns d'eixos autors, Tucídides i Diodor, ens donen a conèixer, per primera vegada en la història, el gentilici que rebien els habitants d'este riu, anomenant-los "sicans".

Aleshores este territori estava travessat pel camí que, segons Timeu (segle IV a. C.), era conegut per "Via Eràklea"; després els romans la denominaren "Herculea", durant la República, i ja des del segle I d. C. "Via Augusta".

L'any 226 a. C. l'actual Comunitat Valenciana estava controlada pels cartaginesos, però a finals d'este segle, a conseqüència de la Segona Guerra Púnica (any 219 a 202 a. C.) entre Roma i Cartago, el nostre país fou ocupat pels romans sense apenes resistència dels seus pobladors, els ibers.

El procés d'assimilació dels indígenes ibèrics a la cultura romana fou molt lent, fins a mitjans del segle I a. C. no comencen a assentar-se en els plans, accelerant-se des d'aleshores el procés romanitzador. S'organitzà el territori mitjançant la fundació de ciutats i, sobretot, per la creació d'establiments agrícoles coneguts amb el nom de vil·les.

Este terme s'integrava en la Província Citerior (creada l'any 197 a. C.), que es dividia en dos "Conventus", el Tarraconensis i el de Cartago Nova, que tenien com a línia divisòria el riu Xúquer, el "Sucro" segons els textos romans, els quals també ens diuen -les cites més antigues són del segle I a. C., i es deuen a Pompei i a Ciceró- que junt a eixe riu hi havia una ciutat del mateix nom, Sucro, que s'ha volgut situar en l'actual Alzira, però açò no té fonament, ja que en les nombroses i sistemàtiques excavacions arqueològiques que s'han dut a terme en eixa ciutat, no ha aparegut ni un sol fragment d'època romana; més raonable resulta el voler situar eixa ciutat en Albalat de la Ribera, però eixa hipòtesi es desqualifica fàcilment, doncs ni en eixe lloc ni en les seues proximitats existeix cap gual que permeta travessar el riu amb facilitat.

Hi ha historiador, com En Joaquim Briz, que afirma que cal ubicar Sucro en Alberic, no sols perquè la Via Augusta passara per ací i pel gual del Xúquer que es troba en aquest riu quan creua este terme, i que es conegut en les fons cristianes per gual Barraga, sinó, sobretot, per ser l'únic lloc a tota la Ribera Alta, que és on segurament es deu situar Sucro, on hi ha indicis de que hi havia un nucli urbà romà de certa entitat, el que es dedueix de les nombroses troballes romanes aparegudes en la població, de les que cal destacar les següents: un tambor de columna aparegut en el subsòl de l'església de Sant Llorenç; elements ceràmics a la plaça de la Constitució; un medalló de pedra amb un bust en alt relleu, de 42 cms. de diàmetre per 21 cms. de grossor, de la meitat del segle II d. C., i dues tapadores de pedra, apareguts en la casa número 11 del carrer Sèquia Reial del Xúquer; en el carrer Hortes, fragments de fris de pedra i varis testos de ceràmica negra, del tipus campaniana, corresponent a l'època republicana; i recentment, tan sols fa dos mesos, en el carrer Primitiu número 23, s'han descobert dos fragments de rajoles romanes.

D'esta cultura, però ja en el terme d'Alberic, són remarcables les restes d'una vil·la apareguda en la partida de Benifaraig que, per la ceràmica a què va associada del tipus "terra sigilata", se data en l'Alt Imperi (segle I d. C. al III d. C.). Dels elements descoberts sobreïx un conjunt de bassetes, amb número de tres, construïdes una amb rajoletes romboïdals, altra amb rajoletes rectangulars, i una tercera amb morter que, probablement, s'utilitzaven per posar a remulla el lli per poder-lo treballar. Estes construccions no ens parlen només d'un cultiu agrícola, sinó a més d'una activitat industrial, els teixits de lli, que cal relacionar amb Saetabis (Xàtiva), doncs dels tres productes que, segons els textos romans, es dedicaven a l'exportació a la Comunitat Valenciana, un era els teixits de lli d'eixa ciutat, que, com deia C. Plini Secundo (segle I d. C.): "en Europa té el primer lloc". La importància d'estes bassetes radica en que són la primera troballa a tot el país que ens confirma l'existència d'una activitat que sols coneixíem pels escrits llatins.

Este territori, o prop d'ell, apareix reflectit en els textos clàssics, pels quals sabem que, en les immediacions del riu o la ciutat de Sucro, els romans tenien una guarnició militar; ens assabenten d'això tant Titus Livi (anys 59 a. C.­17 d. C.) i C. Pompei (anys 106-143 a. C.); que, en dit indret, durant la guerra civil romana que es traslladà a Hispània (península Ibèrica), coneguda per Guerra Sertoriana (entorn l'any 75 a. C.), hi hagué una batalla entre Sertori i Pompei "al voltant d'una ciutat de nom Sucro", com diu Apià (segle I a. C.), a la que Ciceró (anys 106-43 a. C.) es refereix en els següents termes: "les majors i aferrissades batalles del Sucro i Túria". A Sèneca (mort l'any 65 d. C.) li deguem una curiosa anècdota entre César i un soldat que tingué lloc "prop de Sucro", com diu el text.

Amb la "Pax Augusta", que va del segle I a finals del segle III d. C., la qual coincideix amb l'anomenat Alt Imperi, la romanització es generalitzà i es consolidà en un ambient de pau i estabilitat econòmica, però a darreries del segle III la fase expansiva acabà bruscament, degut a causes polítiques, socials i a les incursions destructives dels pobles germànics. El nou període que s'inicia aleshores es conegut per Baix Imperi, i es caracteritza per la inestabilitat política, la regressió de la vida econòmica, la destrucció o abandonament de vil·les, el retraïment de les ciutats i la importància que adquireix el cristianisme.

En el segle V interrompen en la Península Ibèrica un conjunt de pobles germànics, un d'ells, els vàndals, estigueren per les nostres terres fins que foren expulsats l'any 429 per pressió dels visigots, altre poble bàrbar, que s'havia establert al voltant de Tolosa (França). Estos visigots ocuparen tota la Hispània a l'entorn de l'any 507, però a la Comunitat Valenciana no tingué cap reflex, doncs en el 554 fou conquistada i incorporada a l'Imperi de Bizanci (amb capital a Constantinoble), sense oposició de la població autòctona -encara que es discuteix si València arribà a estar integrada en la franja costera peninsular conquistada pels bizantins-, estos estigueren ací fins els inicis del segle VII en què foren expulsats pels visigots, els quals, amos ja d'este país fins la conquista àrab (l'any 711), l'estructuraren basant-se fonamentalment en les seus episcopals; no se sap a quina seu pertanyia la zona que estudiem, si a la de València o a la de Xàtiva, però tenint en compte que en l'antiguitat el Xúquer, amb freqüència, solia fer de frontera, amb tota seguretat podem afirmar que l'espai d'Alberic perteneixia a la seu de València.

D'este llarg període al que ens hem referit darrerament no es coneix cap romanalla arqueològica de la nostra vila i terme.

A principis del segle VIII quasi tota la Península Ibèrica fou conquistada pels àrabs, denominant-la "Al-Andalus", a la que dividiren en tres zones, pertanyent tot el País Valencià a la que denominaren "Xarq- Al-Andalus" (que vol dir: "part oriental d'Al-Andalus").

El procés d'incorporació a la cultura musulmana dels ibero-romans de les nostres terres fou lent, però amb el temps, acabaren assumint, sense excepcions, la religió, les formes de vida, la llengua i les estructures socials dels invasors. A estos cristians ibero-romans al convertir­se a l'islamisme se'ls anomenà "muladites".

Fins al segle XI hi hagué unitat política a tot l'Al-Andalus; primer amb l'emirat dependent dels omeies de Damasc, després amb l'emirat independent de Còrdova, i també durant el califat de Còrdova. En el segle IX es creà la governació de Xàtiva, de la que depenia el nostre territori, però també Alzira i València. Durant tot este període les condicions dels llauradors milloraren respecte a l'època anterior visigoda, ja que passaren de colons en servitud, a parcers que no donaven al propietari més que una part de la collita; s'aplicaren noves tècniques de conreu, i el reg, que en algunes parts ja existia d'èpoques anteriors (en el nostre territori no hi ha noticies de que n'hi haguera), es perfeccionà i es generalitzà. Cal dir que el regim administratiu de les aigües en l'actualitat es deriva de l'existent en temps del califat. Però cenyint-nos a la nostra història local hi ha que ressaltar que, per a tot el període de domini musulmà, diuen els historiadors -encara que jo discrepe amb arguments ben fonamentats- que no hi ha indicis de l'aprofitament del Xúquer per al reg, el sistema de sèquies del qual pareix ser obra exclusiva dels cristians.

Referint-nos al nostre territori en els primers segles de l'ocupació musulmana, cal dir que es conserven dos textos àrabs que ens proporcionen algunes dades sobre ell. Un d'eixos escrits és del geògraf oriental Al-Yaqubi, de finals del segle IX, el qual al parlar sobre la nostra zona ens assabenta que és "una comarca extensa i bella en la que s'establiren unes tribus berbers que no reconegueren l'autoritat dels omeies", els quals "berbers posseeixen un gran riu en la regió anomenada Súq(a)r (Xúquer)", pel nom del riu, nom que en àrab vol dir "el devastador". L'altre document, que ens parla, segurament, per primera vegada d'un lloc concret del nostre terme, es deu a Ibn Hayyan (segle XI) el qual ens diu que en l'any 896 "un exèrcit omeia s'aventurà en el Sudest i, després de moltes dificultats, aconseguí acampar uns dies en l'horta de Múrcia. Es contentaren els seus caps en rebre els tributs dels murcians i de la gent dels districtes d'al-Askar (Alàsquer) -que vol dir "el campament militar"- i al-Yazira (Alzira ?), que havien acceptat reconèixer la seua dependència teòrica respecte de l'emirat".

Amb la descomposició del califat de Còrdova, a la Comunitat Valenciana es creen varis regnes, al de València, que es creà l'any 1021, s'inclogué el nostre territori. El període que s'inicia aleshores és conegut com dels Regnes de Taifes i durà fins a finals del segle XI amb l'episodi demolidor i estèril del Cid. Foren anys d'economia expansiva, en que s'aplicaren noves tècniques en el regadiu, s'introduí el conreu de l'arròs, amb el que es produí un desenrotllament del camp, acompanyats d'un creixement de l'artesania. A les darreries d'este període el País Valencià és invadit pels almoràvits, però el 1145 els valencians tornen a separar­se d'Al-Andalus, doncs es subleven contra les autoritats almoràvits, però l'any 1173 la nostra comunitat fou incorporada al regne almohade. La desintegració del califat almohade després de la batalla de "Las Navas de Tolosa" l'any 1212, va donar lloc a noves taifes musulmanes. Al territori valencià s'establiren les següents taifes governades per: Abu Zayd a Sogorb, Zaiyan a València i Ibn Hud a Alzira (a la que pertanyia Alberic, doncs este, segons les fonts cristianes, aleshores era una alqueria depenent d'Alzira), Xàtiva, Dénia, fins el Regne de Múrcia. Esta era la situació política en el moment que començà la conquista del País Valencià per Jaume I.
Avatar de l’usuari
Cid
Boig de la mona
 
Entrades: 604
Membre des de: dc. nov. 08, 2006 7:34 pm
Ubicació: Alberique, ESPAÑA

EntradaAutor: eduardo » dl. jul. 07, 2008 4:12 pm

L, article es molt interessant. M, agradaria que algú publicàs la traducció dels textes llatíns que parlen de les Guerres Sertòries, sobretot de la batalla de Sucro. Pense que sino a Alberic, molt a prop del nostre poble, podria haver estat Sucro. El treball publicat per Ricardo Gascó Vañó i Ana Maria Moralse Juan a l, any 1998 http://www.uv.es/~rgasco/nueva/via_aug_val.htm parla que Sucro estaria a una distancia de 20 milles romanes del inici del carrer San Vicent Màrtir de València. Es a dir entre 30 i 33 quilòmetres. Com desconec les fonts del treball no se si 20 milles es una cifra basada en documents o arbitraria. Tampoc se si es obligat que el port de Sucro fos al costat de la ciutat de Sucro, si podia estar un port fluvial, o ser una altra ciutat diferent, més a prop del mar, que rebera el seu nom del riu. Crec que seria interessant aportar el nom d, Alasquer com una candidata a ser sucro. Encar que es una ossadia per la meua part afirmar aixó, el nom d, Alasquer fa referència a un ejercit, tal vegada a un campament militar. Podria ser Alasquer un poble fundat a partir d, un campament militar romà igual que ho va esser, la ciutat de Lleó? Podria estar a la partida d, Alasquer les restes d, un campament de la guerra sertoria? Fa referència a una població important a l, època de Abderramà III? En tot cas, si el gual Barraga era tan important com pareix, pot ser que s, hajen produit moltes batalles, tant a l´època de la Roma Republicana, com a la musulmana.
Sento no poder fer una altra cosa que ficar preguntes que no sé respondre, amb la esperança que algú ho fassa.
eduardo
No sap on es clava
 
Entrades: 10
Membre des de: dg. jul. 06, 2008 11:54 pm
Ubicació: palma de mallorca

Diari "Informaciones", noticia sobre Al-Askar 30/9

EntradaAutor: eduardo » dl. jul. 07, 2008 4:18 pm

A VILA MURADA La ciudad de Al-Askar
Hay un refrán muy nuestro que dice aquello de que «qui té fam somia truites», que, según en qué ámbitos, se le puede agregar también el dicho «qué atrevida es la ignorancia». Y es que todo se junta en quienes se creen bendecidos -lo fueron por el político o el enchufe de turno- para dispensar elucubraciones históricas aquí y allá al tiempo que disparan con la pólvora del rey dilapidando recursos en tonterías supinas.
La última de nuestros historiadores cortesanos, o sea paniaguados o, lo que es lo mismo, que cobran del erario público por ejercer de ello en instituciones con empaque, es el proyecto anunciado a bombo y platillo de buscar una «mítica ciudad» entre los pedruscos de la partida ilicitana del Castellar de la Morera. Para más señas, según dicen se trata de la ciudad de Al-'Askar y no dudan en afirmar que hay referencias documentales que lo avalan. ¡Ojo! Y se quedan tan frescos, que en la edición del viernes de INFORMACIÓN se nos insinúa que llevan desde el lunes haciendo de aprendices de Indiana Jones por aquellos andurriales.
Que no por ser de sobras conocido se es sabido, a la vista está y por lo tanto lo explicaremos aquí, que aunque los escritores árabes medievales nos hablan de Al-'Askar, lo que fue desapareció para siempre en el tiempo con relativa prontitud. Así, pues, las referencias documentales se reducen a unas pocas citaciones, que evidentemente recogeremos aquí para conocimiento general, pues la Vila Murada nació con voluntad de informar y de servicio público, entre otras cosas para que nadie pretenda jugar con nuestra historia patria a base de postulados nacidos desde la inopia.
Empecemos quizá por la más significativa, en este caso para deshacer entuertos, que es la de al-'Udrî . Dice este autor que en la cora o región de Tudmir, a la cual ya dedicamos este verano un monográfico especial, había diecisiete distritos o «aqâlîm»: Lûrqa (Lorca), Mursiya (Murcia), Al-'Askar, Shantachichala (Chinchilla), Ilsh (Elx)É Y así hasta completar el número, con algunos topónimos de difícil identificación o, al menos, digan lo que digan, dudosa. PeroÉ Entre los cinco primeros aparece, sí, Al-'Askar, capital de distrito y en quinto lugar Elx, que también ejercía de capital administrativa. Y que nadie les venga con milongas, que Elx estaba en su emplazamiento actual desde final de época visigótica; lo digo yo, que también lo he explicado convenientemente en estas páginas por activa y por pasiva, además de en otros artículos no de divulgación, y lo dijeron los hermanos Ibarra. No hace falta recurrir a más, que el sentido común nos impide reconocer dos capitales de distrito una en Elx y otra en el Castellar de la Morera, cuando además ese étimo árabe ha dejado considerable huella en la toponimia valenciana. En sentido estricto la palabra «'askar» quiere decir gentío, muchedumbre y por extensión el grueso de un ejército acampado, o sea «el campamento militar». De ahí que surja la palabra «'askarî», viva en el árabe actual, con el significado de soldado. Así, cuando la campaña contra los pamploneses que dirigió 'Abd ar-Rahmân III en el año 924, el caudillo andalusí aprovechó la ocasión para someter al rebelde Ibn ash-Shayj y se cita Al-'Askar, pero en los términos de Valencia, que no de Tudmir. La noticia la recoge el historiador Ibn Hayyân en «Al-Muqtabis V», que vuelve a referirse a Al-'Askar cuando la derrota definitiva de la rebelión de los Banû Shayj en el año 928, que afectó a la ciudad de Alicante y a Callosa de Segura, feudos de los sublevados. Su líder, Muhammad ibn ash-Shayj «al-Aslamî» , fue deportado a Córdoba, donde murió siete años después. He aquí las referencias del siglo X, que hicieron pensar al arabista e historiador Évariste Lévi-Provençal que Al-'Askar era el actual despoblado de Beniasquer en Alberic (Ribera Alta).
Las referencias del siglo X, como ven, se deben a la pluma de Ibn Hayyân , que sitúa Al-'Askar, convertida de campamento en ciudad «madîna», pero situada en los alfoces de Valencia, que no en Tudmir. En cambio, otro geógrafo árabe, al-Ya'qûbî , escribió que Tudmir tenía dos ciudades con «mimbar» (o sea una mezquita con púlpito para la plegaria de los viernes), una era Lorca y la otra en el extremo opuesto de Tudmir Al-'Askar. Sin embargo, otro geógrafo, Ibn 'Idârî , vuelve a insistir en que Al-'Askar estaba en territorio de la cora o región de Valencia.
La duda, pues, se presenta si Al-'Askar estaba en las regiones de Tudmir o en Valencia, quizá entre las dos y ese planteamiento nos lleve a situar esa posible ciudad o campamento militar estable en la región de al-Chabal, las montañas de las estribaciones penibéticas del norte de la Provincia de Alicante, que precisamente los conquistadores catalanes del siglo XIII continuaron llamando durante tiempo «La Muntanya» o «Montanea» según el latín de los documentos. De ahí que se haya propuesto que ese Al-'Askar fuese la primitiva Callosa d'En Sarriá o bien se situase en el Mascarat (Calp), a partir de la identificación de ese topónimo con un posible «mu'askar», con el significado también de campamento. Hay también quien ha querido ver la Al-'Askar pretérita en la Murcia que fundase 'Abd ar-Rahmân II hacia el año 825, como el historiador y arabista Mariano Gaspar Remiro , pero eso no explicaría la pervivencia de los dos topónimos para una misma localidad. También está quien ha propuesto sin ninguna base documental, que por proponer que no quede, que fuese Callosa de Segura. A tenor de las fuentes conocidas, parece que con toda seguridad Al-'Askar se situaría más allá de la comarca de L'Alacantí por el norte. ¿En Callosa d'En Sarriá , ¿en Calp , ¿en Ondara , ¿en la Ribera del Júcar Pero volvamos a nuestra Elx del siglo X. No sabemos hasta que punto se vio afectada por la rebelión de Daysâm ibn Ishaq , que sublevó gran parte de Tudmir contra el emir cordobés a finales del siglo IX. Daysâm murió en 905-906, pero la subversión continuó hasta el año 915 en que el ejército del emir, todavía no califa, entró en Orihuela. Según José Antonio Conde , en su criticada «Historia de la dominación de los árabes en España» (París, 1840), una vez sometido Tudmir 'Abd ar-Rahmân III en persona fue aclamado en Elx, Dénia, Xàtiva, Valencia, Morvedre (Sagunt), Nules y Tortosa. Aunque siempre está la duda, quizá Conde esta vez llevase razón, que aunque historió sin demasiado cuidado, bebió de fuentes manuscritas algunas desaparecidas. En todo caso, no hace ninguna referencia a Al-'Askar en el Baix Vinalopó.
Podríamos decir mucho más, pero compruebo que nuestro espacio se nos acaba irremisiblemente. Vaya, amigo lector, que no es oro todo lo que reluce, desgraciadamente, por mucho MARQ, MAHE o Universidad que haya detrás. Que la historia, aunque algunos la crean así, no es ningún vodevil, y la preparación adecuada, humildad y paciencia son requisitos indispensables antes de proclamar grandes descubrimientos a los cuatro vientos, de lo contrario es hacer el ridículo. ¡Busquen, busquen, en el Castellar de la Morera! A lo mejor con un poco de suerte, paciencia y una caña hasta encuentran las babuchas de 'Abd ar-Rahmân III cuando se bajó del caballo para miccionar en esos parajes, o quizá, quien sabe, los calzoncillos de Amílcar Barca.

david@garrido-valls.net
eduardo
No sap on es clava
 
Entrades: 10
Membre des de: dg. jul. 06, 2008 11:54 pm
Ubicació: palma de mallorca


Torna a: Història Local

Qui està connectat

Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 1 visitant

cron