"Gràcies, Oleguer", article d'opinió de Toni Mollà

Moderadors: Nuestra Señera, red, Penó de la Conquesta

"Gràcies, Oleguer", article d'opinió de Toni Mollà

EntradaAutor: Penó de la Conquesta » dg. des. 17, 2006 4:10 am

L'escriptor Toni Mollà ens ha fet arribar un article d'opinió que ha penjat al seu blog personal al voltant de la donació que ha realitzat el futbolista del Futbol Club Barcelona, Oleguer Presas, de l'import del Premi Lluís Companys que atorga la Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes, a Escola Valenciana.

Toni Mollà

"Gràcies, Oleguer"
M’ho fa notar Enric Alegre amb més raó que un sant laic d’Almàssera. El millor gol del Barça ahir al Japó el va fer Oleguer Presas que, tanmateix, no va jugar el partit en què ens imposàrem a l’Amèrica del Piojo López per 4 a 0. El jugador del Barça va cedir el premi Lluís Companys que atorga la Plataforma Pro Seleccions Catalanesa al moviment Escola Valenciana (http://www.fev.org/). El fet s’ha de destacar i agrair. Escola Valenciana és, sense dubte, el moviment social més important, més dinàmic i més productiu socialment del país. Oleguer, per la seua banda, és un jugador de futbol que aprofita la seua presència mediàtica per a ajudar a causes més nobles que perdudes. Un campió, un crac ! El País Valencià, gràcies a Escola Valenciana, i al marge de les misèries institucionals del país, és una societat on el moviment de reivindicació lingüística mobilitza, per exemple, més de cent mil persones en les Trobades de Primavera, o els seus millors intel•lectuals en una reflexió col•lectiva sobre la sostenibilitat econòmica i territorial. Escola Valenciana, al marge del seu estricte valor “pedagògic” s'ha convertit en la punta de llança del projecte modernitzador del país. El gest d’Oleguer és, per tant, el d’un del millors valencians. Gràcies, xicot !

Fa uns mesos, vaig assistir a ca Revolta, a la presentació a València del llibre Camí d’Ítaca, del qual és coautor el defensa del F. C. Barcelona. Raons de “paternitat responsable” em van servir com a excusa. Enric també hi era amb el seu fill, que, segons m'expliquen, porta camí de convertir-se en un figura de l'esfèrica. Però l’acte va tenir també un to i un significat que va més enllà de la literatura i del futbol. “Si el Barça és més que un club, ca Revolta més que un casal i aquest llibre més que un llibre”, va declarar el futbolista, “és que som més que l’hòstia”. I no li faltava raó al centaure de futbolista professional i assagista eventual. De fet, jo mai havia assistit a un acte literari tan particular, si deixe de costat la presentació del meu llibre sobre el Genovés, que també és més que un club. Aquell dia, a la sala d’actes de ca Revolta, no cabia ni una agulla, ple de vores a vores de vells “lluitadors per la causa del poble treballador”, de patriotes granítics i de feministes guapíssimes: tots plegats a la recerca d’un ídol de carn i ossos. Fins i tot el secretari general d’un partit polític i un amable diputat, juntament amb músics de tota l’escala melòdica, s’hi unirem en un mateix clam: “som la gent blau-grana, tant se val d'on venim, si del sud o del nord, ara estem d'acord, estem d'acord, una bandera ens agermana. Blau-grana al vent, un crit valent, tenim un nom el sap tothom: Barça, Barça, Barça”.



Però, en contra del que el hooligan monogràfic podia esperar, les opinions d’Oleguer tenen més coneixement que les de la majoria dels nostres intel•lectuals, artistes i professionals a temps complet. Que és un bon defensa, això ja ho sabíem. Però, quan va de civil, el xicot podria passar perfectament per un assagista de guàrdia dels més barbuts i incontestables. No desentona ni en l’argumentació ni en la rèplica, acostumat com està al toca-toca blaugrana. Sap donar-la i també amagar-la, si convé. Escolpit a colps de Drogba, Crespo o Ronaldo, Oleguer no té por de la pregunta punxosa ni defuig la resposta políticament incorrecta. La seua anàlisi de la “fama” o de la “utopia” em recordaren, per exemple, una certa literatura crítica que per aquest rodal tan esnob, sempre a la darrera, ja no s’estila massa. La seua manera planera de parlar davant del micròfon ajudava a sentir-se còmode, com si de veritat jugàrem en casa, cosa que no era sinó un miratge produït per l’oasi acollidor de ca Revolta. El fet que un futbolista s’expresse d’aquella manera i sobre aquells temes explica la seua dimensió extraesportiva entre la generació de la meua filla. I subratlla alhora el significat del nostre exèrcit simbòlic i desarmat, segons la lúcida descripció que Vázquez Montalbán va fer del Barça.


És una tradició discontínua i raquítica entre nosaltres, però, de tant en tant, els de la colla futbolera, però no necessàrimanet analfabeta, solem trobar-nos amb aquestes alegries i complicitats. Els que ja hem entrat en edat de merèixer, recordem amb emoció que el valencià Sergio i el basc Aitor Aguire van ser expedientats, quan jugaven al modest Racing de Santander, per portar braçals negre de dol pels darrers afusellats de la dictadura franquista. O que, al nostre mateix Barça, hem tingut fins fa quatre dies Pep Guardiola o Luis Enrique, jugadors modelats pel seny català i la lletra impresa. El tema destaca més si pensem que és de l’altre costat que sovintegen els futbolistes agosarats i bocamolls. Des del colpista Salva Ballesta, exjugador del València, fins l’estilista Guillot de la meua infància, militant de la Unió Valenciana més beligerant i rància. O Fabio Capello, que explica el “bon clima social espanyol” per l’herència de Franco. Però, curiosament, allà a ca Revolta, jo no vaig deixar de pensar en tota la nit amb Cordero, aquell defensa central del València C. de F. entre els anys de plom blau del 74 al 79. Joan Cordero és un valencià de Godella, a l’Horta nord, un home de perfil esportiu i social germà bessó d’Oleguer. Però, és valencià, i com a tal ha estat engolit per l’oblit d’un club i una ciutat que maltracta els seus millors fills fins a convertir-los en exvalencians, una condició indesitjada sovint, però indefugible. Encara recorde aquell marcatge mític de Cordero a Johan Cruyff que l’encimbellà a l’Olimp dels millors defenses a l’home. I em balla pel cap la seua reclusió per haver mantingut posicions socials i polítiques ben allunyades de la ideologia del club merengot ara convertit en immobiliària, sempre al costat dels segments més coents de la ciutat. I, malgrat tot, ara mateix, a la ratlla dels cinquanta anys, Joan Cordero fa de cap de colla contra la “barbaritat valenciana” que representa el PAI de Godella, al capdavant del qual hi ha, curiosament, Paco Roig, el president del València “campeó”.


Rafa Xambó, Feliu Ventura i Miquel Gil van fer d’escortes solvents d’Oleguer, que aquella nit jugava de davanter a ca Revolta, amb un clima més amable que el de Mestalla, el dia que s’ha de vestir de curt. Mentre la meua filla es fotografiava amb el futbolista del Barça, a mi, la nostàlgia em feia present Joan Cordero, un gran defensa d’abans i d’ara. Amb Oleguer, haurien fet una parella inexpugnable. Vica el Barça i Visca l’Escola Valenciana !


Amén !

Imatge
Avatar de l’usuari
Penó de la Conquesta
Espeòleg del polvorí
 
Entrades: 415
Membre des de: dc. nov. 08, 2006 9:35 am
Ubicació: Alberic - La Ribera Alta - País Valencià

EntradaAutor: fusterià » dl. des. 18, 2006 3:36 pm

Dos paraules: Im-pressionant. No té paraules per a mi aquest gest.
fusterià
Boig de la mona
 
Entrades: 509
Membre des de: dj. nov. 16, 2006 3:32 pm
Ubicació: Alberic - Ribera Alta - País Valencià


Torna a: Llengua

Qui està connectat

Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 1 visitant

cron