|
Sempre havia
pensat que amb la demolició del vell ajuntament medieval per a construir
en el seu lloc el projecte de palau municipal de Vicent Gascó a les
darreríes del segle XVIII, s'havia perdut per sempre i sense remei l'única
mostra a Alberic d'aquest edifici comercial.
Feliçment, en part
estava molt equivocat. La sort, l'observació dels elements de
l'arquitectura patrimonial, o les dues coses alhora em van dur a descobrir
una altra llotja o pòsit al cor del poble, al mateix carrer major. Un
edifici comercial que encara ens parla de la importància econòmica que va
assolir el nostre poble en aquells anys; una llotja desconeguda per tots i
de la qual encara desconeguem a quina activitat comercial en concret es
dedicava, o si bé es tracta de l'antic pòsit del Forment de la Cambra,
institució local de l'Edat Moderna que guardava gra en sitges o graners
públics que asseguraven el proveïment del poble, regulava els preus i
alliberava mitjançant el préstec en espècie de llavors als llauradors de
la usura, adelantant-lo per a la sembra i tornant el préstec en espècie
una vegada replegada la collita. Bàsicament, el Forment de la Cambra tenia
una funció assistencial baix control municipal. En altres paraules: era
una germandat de llauradors, un llunyà antecedent de la Cooperativa
Agrícola.
Al Renaixement,
amb el pas de l'Edat Mitjana a la Moderna (segles XV-XVI) es produïxen una
sèrie de canvis religiosos, culturals, socioeconòmics i polítics que
deixen la seua empremta al si de les viles medievals; la nova societat
necessitava unes noves estructures econòmiques i uns nous llocs on poder
albergar aquelles transaccions comercials.
A diferència de
l'església o del convent i el castell, edificis bàsicament representatius
del poder religiós i militar, la llotja ens mostra que hi ha un nou poder
civil, bàsicament comercial i burgés. També, lluny d'aquesta
representativitat del poder religiós i militar, plasma en edificis tancats
i defensius, sense cap trava o entrebanc per a accedir, buscant obrir-se
ben pròxims a la concurrència de la gent, mostrant-se ben a la vista,
ubicant-se a la Plaça o al carrer Major, llocs on tradicionalment es
plantava la Fira.
Sembla ser que
aquestos edificis es varen estendre per tot el Regne de València arran de
la Conquesta (segle XIII) i el segle XVII, encara que la seua esplendor
s'abasta entre els segles XV i XVI. Segons les últimes investigacions, les
obres d'aquestos edificis es sufragaven amb diners dels mateixos
comerciants, sent originàriament un centre de negoci més que d'intercanvi;
es a dir, les seues relativament reduïdes dimensions -una mitjana entre
100 i 150 metres quadrats- indiquen que no s'hauria de negociar amb les
mercaderies al mateix lloc, és a dir, eren més una Borsa que no un Mercat.
A l'estudi de les
llotges valencianes, dirigit pel professor Salvador Lara Ortega, s'han
localitzat i descrit 44 llotges, la major part d'elles conservades a
l'actual província de Castelló, en canvi, a les comarques alacantines
només dotze edificis han estat localitzats i catalogats. A l'actual
província de València la nòmina és molt més escassa, només han localitzat
sis d'aquestos edificis d'arquitectura civil, encara que oblidant
dissortadament, la nostra veïna, la llotja de la Pobla Llarga (planta
baixa de l'actual Ajuntament) i la |
|
|
|
|
| |
d'Alberic,
aleshores desconeguda i que aquest article vol donar a conéixer. Açò
significa que en la província de València, seguint els meus càlculs -més
optimistes que els del professor Lara- només hi ha actualment huit llotges
en peu, estant dos d'aquestos edificis en la comarca de la ribera, i ben
pròxims entre ells. Vull aclarir que degut a la seua tipologia -ben
diferent- i a la seua data de construcció més tardana, exclouré d'aquesta
enumeració els porxets de Sueca.
La llotja
d'Alberic se situa el carrer Major (Rafael Comenge), actualment sense
número, perquè no té cap entrada pel carrer; actualment l'accés a
l'edifici es fa pel número 21, pel forn de Filiberto Mínguez, molt a prop
del desaparegut portal medieval de la muralla que antigament hi havia als
Quatre Cantons i que estava oberta cap a Alcosser i Xàtiva, buscant com ja
he dit més amunt un lloc ben concorregut.
Es tracta d'un
edifici encastat entre altres que el flanquegen pels dos costats i per les
espatles, obrint-se antigament al carrer mitjançant tres arcs de mig punt
de rajola. A la façana difícilment es pot veure cap cosa que puga induir a
sospitar a no ser que siga per a un ull expert, podent-se apreciar en la
plant abaixa dues finestres i una porta tapiada, envoltada de taulellets,
que correspon al despatx de bitllets de l'Auto de la Viuda que feia
l'itinerari d'Alberic a Alzira. Aquestes finestres estan obertes en el
fals paretat de dos dels tres arcs de què consta la planta baixa de
l'edifici, ocupant el tercer arc l'esmentada porta (que per a la seua
construcció va haver de tallar l'arc de maons). Aquestos arcs es veuen
molt baixos, rabassuts, degut al continu creixement que ha patit el sòl
del carrer Major en centenars d'anys. Una vegada dins de la primera
nevada, que ara ocupa el pastem del forn i el despatx de bitllets abans
esmentat, en el lloc central s'obri una porta que conduïa no sabem si a la
segona nevada, desapareguda al construir el forn al segle XIX, o a un
corral. Damunt d'aquesta llotja trobem la Sala que ocuparia tota la planta
superior. Aquest espai diàfan de la primera planta s'enllumenava per tres
finestres que s'obrin al carrer Major. Pel que fa als materials de
construcció, sembla que les parets són de pedra i morter, emprant amb
profussió la rajola, a diferència de la major part de llotges conservades,
que empren els carreus de pedra picada per als arcs, o inclús per a tot
l'edifici.
Cal tindre en
compte que pel poc que es pot veure d'una ullada, a l'espai entre els arcs
de la planta baixa s'obrien nínxols o finestres, que no sabem si són de
l'època de construcció de l'edifici; possiblement la seua funció siga
alleugerir els massissos d'obra que conformen les pilastres entre els arcs.
També es remarcava la separació entre la planta baixa i el primer pis
mitjançant una cadena formada per filades de rajola; també els esmentats
arcs es remarcaven amb una espècie de carcanyols fets també de filades de
rajola o maons. Pel que fa a les tres finestres de la part de la façana,
sembla que les finestres laterals que hi ha a hores d'ara , no es
corresponguen ni en dimensions ni en ubicació amb el seu emplaçament
original. La finestra central potser siga l'única que encara ocupe el seu
lloc original.
|
|
El conjunt de l'edifici es remata amb un
voladís o bocateulà, també de rajola disposada en filades que volen del
pany de la paret, maons disposats de garbí i novament coronades per
rajoles de travesset. Sóc del paréixer que quasi amb tota certesa, aquest
no siga el remat original de l'edifici; em sembla més factible el que
originàriament hi haguera un ràfec de fusta ben pronunciat, més efectiu a
l'hora d'aixoplugar i protegir millor l'edifici i els seus ocupants, com
de fet hi ha encara a alguna casa del Camí Nou. Cal dir també que no seria
gens d'estranyar que en el curs de la neteja de la façana -si aquesta
alguna vegada es du endavant com seria desitjable- puga apareixer algun
plafó devocional ceràmic, afegit a la construcció en segles posteriors, o
almenys el lloc que aquest ocupava.
Resumint, es tracta d'un edifici
refractari a l'ornat, senzillament la solució més racional a un problema
concret.
Molt aventurat és parlar a l'incís
d'aquesta investigació de si es pot avançar alguna data de la seua
construcció, encara que siga aproximada. Jo, personalment, amb totes les
reserves i precaucions que el cas requereix, i basant-me sobre tot en la
utilització d'arcs de mig punt en la llotja propiament dita i a
l'existència de forjats de motlades, dataria aquest edifici entre el segle
XVI i la primera dècada del 1600, és a dir, que podria tindre una edat
d'uns quatre-cents anys més o menys llargs.
Sembla que a la segona meitat del segle
XVIII l'edifici pert la seua utilitat, cegant aleshores dos dels tres arcs
de la planta baixa per a convertir la primera nevada en una casa a dues
mans, com es pot veure al "Dizeño de la Villa de Alberique... con
advertencia que en todas las Calles estan las cassas que en ellas se allan"
plànol de la vila que d'una forma esquemàtica informava de la disposició
de les obertures en les façanes de les cases, d'aquella mateixa època. Com
podem veure en alguna fotografia de principis del segle XX, la llotja
encara mantenia obert algun dels tres arcs.
Sóc del pareixer, a l'igual que altra
gent a la qual li he comentat el cas, que és de tot punt necessari que
habitants, propietàris, institucions públiques i associacions culturals es
posen a raonar de com es pot salvar aquest edifici, de quina utilitat se
li pot donar i de com s'hauria de restaurar. La seua presència una vegada
restaurat dignificaria moltíssim el centre històric d'Alberic i es
convertiria en un autèntic referent estètic, una fita dins l'entramat urbà
com ara és el Porxi, a més de salvar una mostra de l'arquitectura
comercial dels segles passats. Molt tindria a guanyar Alberic duguent
endavant aquest projecte i no res a perdre.
|
